Protestes educatives: realitat de la situació segons la ciència i possibles solucions
La professió docent ha eixit al carrer tant al País Valencià com a Catalunya. Més personal, pujada de sous, menys burocràcia… Més enllà de les peticions concretes, quin diagnòstic fa la ciència de la situació real del dia a dia dels docents i de la repercussió sobre l’aprenentatge de l’alumnat? I quines solucions pot proposar l’acadèmia, amb les dades resultants de la recerca a la mà.
Fernando Marhuenda: “No és fàcil el treball docent en l’actualitat i el marge de millora és ampli”
Ja en 2010 assenyalava el sociòleg francès François Dubet que la institució escolar, com altres institucions pròpies de la Modernitat, filles de la Il·lustració, es troba en declivi: ha deixat de ser un espai admirat o sagrat (les pel·lícules sobre mestres de la República són un clar testimoni de què significava l’escola i la figura del mestre aleshores); ha deixat de ser un espai uniforme i hui en dia està exigida a atendre la diversitat i fer-ho de manera inclusiva i no segregadora; i ha perdut el monopoli de la transmissió cultural que una vegada tingué.
També durant la pandèmia de 2020 es va veure que la institució escolar era prescindible, que l’ofici d’ensenyar no era una de les ocupacions considerades essencials, que la funció tradicional de custòdia tenia un pes tan important com el de la transmissió de coneixement; i que el debat més important per a famílies i administracions fou, en qualsevol cas, ajustar i adaptar els sistemes d’avaluació més que entestar-se a mantindre els estàndards de transmissió de coneixement.
El professorat està hui en dia exigit a treballar en unes condicions en què ni tan sols una suposada vocació resol les contradiccions que manifesta una organització escolar que a penes s’ha modificat en les últimes dècades.
Se li reclama exercir funcions que semblen desplaçar la principal, com el doctor en Història Contemporània Cristòfol-A. Trepat explicava tan bé: la preponderància de l’aparent benestar de l’alumnat i la negació del valor del saber; una cosa que es manifesta de forma més exagerada en alguns territoris i comarques amb l’ensenyament de les llengües oficials, com novel·là, humorísticament, Sergi Durbà, en Camins al Sud.
Una institució qüestionada, un professorat desprestigiat, com apunten altres autors. Poc ajuden en aquestes circumstàncies les propostes universitàries de formació del professorat, particularment de primària (arribà a haver-hi dues propostes molt distintes i divergents), així com la trajectòria del màster de formació del professorat de secundària des de la seua implantació, amb un caràcter professionalitzador, però una oferta deficient en moltes universitats públiques i una oportunitat de negoci per a les privades.
No és fàcil el treball docent en l’actualitat, i el marge de millora és ampli, tant en la formació inicial com en l’organització escolar; bé farien les administracions a respectar més i facilitar aquest treball, també mitjançant la incorporació de noves figures als centres escolars, per a assumir funcions pròpies de l’educació social, el treball social o la infermeria, per esmentar-ne tres cada vegada més evidents.
Fernando Marhuenda, Didàctica i Organització escolar, Universitat de València
Òscar Flores i Alarcia: “Formació, sí, però també més mestres a les aules”
El malestar docent que avui s’expressa en forma de protestes no es pot reduir a una reivindicació salarial. Respon a una tensió més profunda: la societat demana a l’escola que sigui més inclusiva, personalitzi l’aprenentatge, acompanyi emocionalment l’alumnat i respongui a realitats socials cada vegada més complexes. Però aquestes exigències no sempre han anat acompanyades de les condicions necessàries, especialment de més recursos humans als centres.
La recerca ajuda a entendre-ho. Els estudis mostren que la societat valora positivament els docents, però aquest reconeixement no sempre es tradueix en prestigi, salari, autonomia o suport efectiu. Segons TALIS 2024, l’estrès docent deriva de la combinació de càrrega de treball elevada, gestió d’aula complexa, condicions laborals desajustades i canvis constants.
Per això, per aconseguir una inclusió efectiva, aquesta ha de deixar de dependre de l’esforç individual i esdevenir una responsabilitat compartida del sistema. Formació, sí, però també més mestres a les aules, especialistes, professionals de suport i temps de coordinació.
En aquest sentit, la codocència pot ser una bona solució: permet compartir la responsabilitat educativa, atendre millor la diversitat, reduir l’aïllament docent i generar respostes més ajustades a les necessitats de l’alumnat.
Òscar Flores i Alarcia, Didàctica i Organització escolar, Universitat de Lleida
Jessica Cabezas: “No es pot ampliarla missió de l’escola sense revisar les condicions del treball docent”
En educació portem anys demanant als docents que facin més coses, i a més que les facin millor; que personalitzin l’aprenentatge, que atenguin la diversitat, que integrin la tecnologia, que millorin la convivència, que donin resposta al malestar emocional de l’alumnat, sense oblidar coordinar-se amb les famílies. El problema és que la recerca porta temps assenyalant que no es pot ampliar indefinidament la missió de l’escola sense revisar les condicions reals del treball docent.
A l’Estat espanyol, el problema s’agreuja per un desajustament concret entre què es demana a l’escola i la preparació amb la qual acaba una part del professorat. Segons TALIS 2018, només el 35% dels docents a l’Estat va declarar haver estat format per a ensenyar en aules amb nivells diversos de capacitat durant la seva formació inicial, i el 28% va dir haver-se sentit preparat per a fer-ho en acabar els seus estudis.
En l’ús pedagògic de les TIC, només el 36% se sentia preparat. En primària, un 23% de les direccions reportava que la qualitat de l’ensenyament es veia obstaculitzada per la falta de professorat amb competències per a ensenyar a estudiants amb necessitats específiques. Això ens indica que estem exigint inclusió, atenció a la diversitat i adaptació curricular sense haver reforçat prou la formació professional per a sostenir aquestes competències que s’exigeixen.
Si a més la recerca ens diu que el professorat arriba poc preparat per a ensenyar en contextos heterogenis, llavors la formació inicial no pot continuar organitzada com si la diversitat fos un tema lateral.
L’atenció a la diversitat, el treball amb grups de distinta composició, l’avaluació formativa, l’ensenyament col·laboratiu i la presa de decisions pedagògiques en contextos complexos haurien de formar part del nucli de la formació docent. En aquest sentit, la universitat no sols pot diagnosticar el problema: també té la responsabilitat de revisar quin tipus de professional està contribuint a formar.
Jessica Cabezas, Educació i Societat, Universitat de Barcelona
Gerard Ferrer-Esteban: “El que es qüestiona en aquestes mobilitzacions és la confusió entre millora i registre”
La burocràcia és una de les causes del malestar docent que travessa totes les mobilitzacions del personal arreu de Catalunya i del País Valencià. L’excés de tràmits afecta el temps, les prioritats i el mateix sentit de la tasca educativa. Però el problema no és tant l’existència de procediments administratius, que són necessaris per garantir drets, transparència i equitat, com la seva acumulació, fragmentació i escassa utilitat pedagògica.
Al llarg del temps s’acumulen formularis, plans, memòries, aplicatius i informes que eclipsen les tasques que donen sentit a l’ofici docent: preparar les classes, coordinar-se pedagògicament i acompanyar l’alumnat. Això també és el que denuncien moltes direccions quan assenyalen que aquesta càrrega els impedeix dedicar prou temps al lideratge pedagògic, al suport al professorat i a la millora dels aprenentatges.
Aquesta tensió es fa encara més evident en els centres que es troben en entorns de major vulnerabilitat social. Els centres d’elevada complexitat fan front a més rotació docent, més dificultats per consolidar projectes pedagògics i una major necessitat de suport i coordinació.
En aquests contextos de claustres inestables i necessitats de l’alumnat més exigents, la burocràcia no és només una càrrega afegida, sinó un factor que debilita encara més la capacitat del centre per donar resposta a la complexitat. Els tràmits per justificar, registrar o omplir aplicatius no només consumeixen temps, sinó que competeixen amb tasques d’atenció a la diversitat, seguiment de l’alumnat més vulnerable, coordinació amb serveis externs i comunicació amb les famílies.
Aquesta és sens dubte una de les claus per entendre les mobilitzacions del professorat. Quan els docents reclamen menys burocràcia, no demanen una escola sense planificació o sense avaluació. Demanen que els instruments tinguin sentit professional.
El que es qüestiona en aquestes mobilitzacions és la confusió entre millora i registre, entre acompanyament i control, o entre evidència i acumulació documental. El risc és precisament que es produeixi aquest desacoblament: instruments pensats per millorar el sistema poden acabar alimentant pràctiques burocràtiques si no es dissenyen amb temps, suport i sentit professional.
En aquest context, el Pla de desburocratització dels centres educatius 2026-2028 del govern català podria ser una oportunitat, però només si s’entén com una política de canvi organitzatiu i no només com una aposta per la digitalització. Centralitzar aplicacions, automatitzar tràmits, millorar la interoperabilitat de dades, simplificar documents i ordenar la comunicació amb els centres són mesures necessàries.
Ara bé, la seva eficàcia dependrà del fet que alliberin temps real per a la docència, la coordinació i el lideratge pedagògic. Això implica mesurar l’impacte del pla en hores de treball recuperades, reforçar el suport administratiu als centres, evitar que cada nova eina digital afegeixi una nova capa de feina i orientar la inspecció cap a l’acompanyament i la reflexió pedagògica, més que no pas cap al control documental.
Gerard Ferrer-Esteban, Psicologia i Ciències de l’Educació, Universitat Oberta de Catalunya
Aleix Olondriz: “Les mobilitzacions actuals expressen la necessitat de recuperar espais de confiança i autonomia docent”
El malestar docent també té a veure amb una sensació creixent de desorientació pedagògica. En els darrers anys, l’escola ha acumulat reformes, canvis curriculars i noves metodologies que sovint s’han implementat amb presses, amb poc debat professional i sense les condicions necessàries perquè el professorat les pugui incorporar amb sentit. Això ha generat la percepció que moltes decisions educatives arriben més des de la lògica política o administrativa que no pas des de l’evidència pedagògica o de la realitat dels centres.
La recerca fa temps que alerta d’aquest risc. Els estudis sobre canvi educatiu mostren que les reformes només tenen impacte quan el professorat participa activament en la seva construcció i disposa de temps, estabilitat i suport per desenvolupar-les. Quan els canvis s’encadenen sense consolidar-se, el resultat acostuma a ser cansament, fragmentació i una sensació d’inseguretat professional. Val a dir que aquesta “fatiga” no és exclusiva del nostre país. Altres estudis han evidenciat aquest cansament davant del canvi continu i la necessitat “d’innovar per innovar”.
En aquest context, moltes de les mobilitzacions actuals expressen també la necessitat de recuperar espais de confiança i autonomia docent. No es tracta de rebutjar la innovació o la transformació educativa, sinó d’evitar que aquestes es converteixin en una successió de consignes poc connectades amb les necessitats reals de les aules.
Per això, qualsevol millora del sistema educatiu hauria de passar per reforçar les condicions que permeten construir projectes pedagògics sòlids i estables: equips docents cohesionats, temps per a la reflexió compartida, lideratges pedagògics estables i una relació més estreta entre recerca, administració i pràctica educativa. Tot això, sumat a la solució de la manca sistèmica de reconeixement de la tasca docent.
Aleix Olondriz, Ciències de l’Educació, Universitat de Lleida
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)
