Residències nòmades o que rebentin els artistes
Què difícil començar aquest article! Hi ha una mescla de sentiments contradictoris que sorgeixen en pensar en el nomadisme creatiu. Iniciar la conversa al voltant de les residències artístiques és un repte, perquè ens enfrontem a un terme que, encara que sembla senzill, amaga múltiples capes de significats. Des d’un primer cop d’ull, podríem pensar en residències com a mers espais on els artistes treballen temporalment, però aquesta idea a penes frega la superfície del que realment està en joc. Les residències, per a molts, representen molt més que un lloc per a crear: són espais de recerca, refugis de pensament, punts de trobada entre diferents disciplines i cultures, o fins i tot trampolins per a projectes que es nodreixen de l’intercanvi amb el quotidià.
Per això, per a començar a desembolicar aquest nus, m’agradaria començar preguntant-nos: Què es necessita per a crear? És suficient amb recloure’s, com Montaigne, en un estudi còmode, lluny del món, per a reflexionar en solitud? O potser les idees sorgeixen quan caminem, quan el moviment tranquil i sense rumb ens permet pensar d’una altra manera? Potser l’acte creatiu es dona en la trobada amb l’altre, en aquest xoc amb allò diferent, en aquest encreuament inevitable amb el desconegut, amb els qui no són com nosaltres?
La veritat és que no hi ha una resposta clara. No obstant això, una cosa en la qual probablement coincidiríem és que la creació, aquesta espurna que anomenem inspiració, no sorgeix en el buit, es forja col·lectivament. Es construeix segurament en comunitat, en l’intercanvi, en el quotidià. El que anomenem cultura se’ns escapa i, com bé esmentava en una recent entrevista Fernando Pérez d’Azkuna Zentroa (Bilbao) citant a Camila Sosa, no és necessàriament allò que es veu, allò oficialitzat, sinó el que flueix en la quotidianitat: les receptes que passen de generació en generació, les xerrades en els passadissos, en les converses aparentment banals, les coses petites que moltes vegades passen desapercebudes, però que sostenen el fonamental.
Vivim una precarietat aclaparadora. No ho dic des del victimisme, sinó com una realitat. La mobilitat forçada a la qual molts artistes i companyies es veuen empesos és el resultat d’un sistema que ha creat residències artístiques no per a protegir la creació, sinó per a mantenir un fràgil equilibri entre la subsistència i la producció. L’optimisme que caracteritza a l’artista, aquesta creença en què l’art pot acostar-nos els uns als altres, continua present, però sota condicions que fan cada vegada més difícil la seva florida. El que podria ser una oportunitat per a generar un coneixement comú, per a reivindicar aquest arxiu col·lectiu d’experiències que poden servir per a guiar-nos com a societat -entenent aquest arxiu com una cosa mal·leable, flexible- acaba moltes vegades en res concret, dissolent-se sense produir canvis reals, o esdevenint en una odissea, o, com diríem a Catalunya, acabant en orris.
Definició de residència: un terme en debat.
El concepte de “residència” en l’àmbit artístic es presenta com un laberint de significats i paranys burocràtics, replet de matisos i sovint subjecte a malentesos. Com bé assenyala David Marin en el seu article introductori a aquest dossier sobre residències, no existeix un consens clar sobre el que realment implica una residència artística. A què ens referim exactament quan parlem de residències? Aquesta noció ha evolucionat amb el temps i la seva diversitat ha donat lloc a interpretacions confuses. Per a alguns, una residència és un espai de creació, un refugi que permet als artistes treballar en els seus projectes lluny de les distraccions de la vida quotidiana. Per a uns altres, es considera un sistema de suport, on s’ofereixen recursos econòmics per a una producció d’un espectacle. No obstant això, en molts casos, aquestes definicions resulten insuficients per a abastar la complexitat del fenomen.
Sovint, les residències artístiques es converteixen en una mera transacció econòmica o, fins i tot, un parany. Els artistes, atabalats per la necessitat de trobar temps i espai per a crear, es troben amb remuneracions insuficients —quan existeixen— i sense la cobertura de despeses bàsiques de manutenció i allotjament. Això reforça una dinàmica de precarietat que empobreix la recerca artística en lloc d’enriquir-la. A més, molts programes de residència perpetuen la noció errònia que el moviment constant és un requisit indispensable per a la creació. Ens veiem obligats a travessar fronteres, no per a explorar el nou, sinó per a garantir la nostra supervivència. El desplaçament hauria de ser una elecció basada en una veritable necessitat artística, no una condició imposada per a accedir a recursos mínims.
És fonamental que les institucions es comprometin amb formes més sostenibles de creació, que fomentin l’intercanvi sense imposar l’esgotament que moltes vegades comporta la mobilitat constant. Això implica crear entorns on els artistes puguin concentrar-se en el seu treball sense les pressions econòmiques que limiten la seva creativitat. En definir clarament el propòsit de cada residència, es poden establir expectatives realistes i afavorir un enfocament més integral que beneficiï tant als creadors com a la recerca artística. Així, s’aconseguirà transformar les residències en espais veritables de creació i desenvolupament, on la mobilitat sigui un recurs i no una obligació.
La «cultura del projecte» i el cicle infinit de producció.
Després d’explorar les diferents concepcions del que hauria de ser una residència artística, és crucial comprendre una dinàmica que afecta profundament els artistes i que Martí Peran, en el seu assaig Indisposició general, descriu com la “cultura del projecte”. En aquesta cultura, cada projecte no és una fi en si mateix, sinó un mitjà per a assegurar el següent. Fem projectes per a assegurar-nos altres projectes. Aquest cicle perpetu concentra tota l’energia en una producció contínua que, en última instància, no té un altre objectiu que ser reemplaçada per una nova.
Aquest sistema no sols afecta a la creativitat, sinó que també perpetua la precarietat. En lloc que les residències siguin espais on es pugui investigar i experimentar sense la pressió d’un resultat immediat, moltes vegades acaben reproduint aquesta lògica d’urgència. S’imposa una productivitat constant, amb terminis fixos i expectatives de lliurables, i sovint s’espera que l’artista ja tingui clar el que vol investigar o crear abans d’haver començat si més no el procés. Això desvirtua el sentit mateix de la recerca, que hauria de ser un camí obert i no un trajecte prèviament definit. El resultat és un esgotament que, lluny de protegir i nodrir la creació, la limita.
Aquest cicle ressona amb l’experiència de molts artistes i companyies que viuen de residència en residència, sempre amb la necessitat de produir alguna cosa que justifiqui la pròxima invitació, la pròxima subvenció, el pròxim projecte. Aquí és on s’evidencia una fragilitat estructural del sistema: novament, el que hauria de ser un espai per a la creació i l’intercanvi es converteix en una fàbrica de resultats que no deixa temps per a una veritable recerca.
Que rebentin els artistes.
Ja ho va deixar clar Tadeusz Kantor en el seu espectacle Que rebentin els artistes: aquells que creen estan atrapats en una maquinària que els devora, que exigeix d’ells un sacrifici constant. I aquest sacrifici avui pren la forma, entre altres i com exposava en l’apartat anterior, de la mobilitat. Ens movem perquè no ens queda més remei. Perquè el sistema ens empeny a pidolar de residència en residència, creuant davanteres (locals, nacionals i internacionals) no per a obrir-nos a allò nou, sinó per a sobreviure i sostenir una pràctica que es veu constantment amenaçada per la incertesa.
La residència artística, en teoria, hauria de ser un espai de refugi, de recerca, un lloc perquè l’artista se submergeixi en el seu procés sense la pressió de la productivitat immediata. No obstant això, en la pràctica, moltes d’aquestes residències s’han convertit en espais de pas, on la pressió de produir resultats ràpids i visibles és asfixiant. Què significa llavors “residir” en una residència artística? Què significa “ser nòmada” en aquest context? Com compaginar això amb la vida personal i familiar? La resposta és: difícilment. Les residències són, en la seva majoria, dissenyades per a un artista sense vincles familiars, sense la necessitat d’arrelament. Però la vida no funciona així. El nomadisme creatiu s’imposa com una forma de vida que, sovint, no té en compte la realitat quotidiana dels qui creen.
El cas d’espais com Nyamnyam a Mieres (Catalunya), que combina recerca artística amb diferents camps de coneixement (entre altres, l’agricultura), és un cas revelador de com una residència pot integrar-se de manera més orgànica amb el quotidià. No obstant això, limitar-ho a aquesta definició es queda curt. Nyamnyam, del qual els seus directors són Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez, s’expandeix i repensa constantment, nodrint-se de múltiples pràctiques col·lectives. La seva és una cerca contínua de com connectar allò artístic amb allò social, científic, comunitari, trencant barreres entre disciplines i generant nous modes de fer. Estan tot el temps qüestionant-se com créixer sense perdre la seva essència i com implicar altres formes de saber i de fer.
Així mateix, la tasca d’ Idoia Zabaleta a Azala (Àlaba) també demostra com les residències poden estar profundament arrelades en els seus entorns, fomentant la creació en comunió amb l’espai i les persones que l’habiten. Aquestes iniciatives no rebutgen la idea de grans centres d’exhibició, però ofereixen una alternativa valuosa per a aquells artistes que, cansats de la constant mobilitat, busquen noves maneres de connectar amb la ciutadania i generar altres formes de trobada.
Allò comú i quotidià en l’experiència artística.
En aquest sentit, i tornant a la pregunta inicial d’aquest article (“Què es necessita per a crear”), potser el que falta són residències que entenguin la importància d’ “allò comú”: aquest intercanvi quotidià entre artistes, institucions i comunitats. Òbviament que aquests espais i programes poden conformar un espai de recolliment personal, però no haurien de limitar-se a ser espais de treball en solitud, sinó llocs immersos en un flux constant d’influències mútues.
La qüestió aquí no és només econòmica, encara que la precarietat és, sens dubte, el teló de fons d’aquesta conversa. El que realment està en joc és com concebem l’espai de creació. Volem que una residència sigui la nostra llar temporal, o preferim que la nostra llar continuï sent el nostre refugi i les residències un lloc per a la trobada i la recerca col·lectiva? Què significa “el comú” en aquest context? Les residències, idealment, haurien de ser espais on el comú es construeixi a través de l’intercanvi constant, on el procés creatiu es nodreixi de les influències mútues, de la trobada amb l’altre. Però el sistema actual, amb el seu èmfasi en la mobilitat, sovint ens separa més del que ens uneix.
És essencial reivindicar models de residència que apostin per la recerca, entesa no només com un procés individual, sinó com una pràctica col·lectiva que fomenti noves trobades i relacions. Aquest tipus de connexions va més enllà d’un simple intercanvi formal; es tracta de compartir experiències i coneixements que enriqueixin tant la pràctica artística com la societat en el seu conjunt. Les residències haurien de poder estimular, si es donés el cas, trobades interdisciplinàries, en els quals artistes de diferents camps i procedències es reuneixin per a generar un gresol d’idees que desafiïn les nocions tradicionals de la creació i la cultura creativa. És, com deia abans, en l’intercanvi de receptes, els passejos per les ciutats, les sessions de treball compartit i les xerrades informals on es gesta una veritable recerca. Cadascuna d’aquestes interaccions ofereix la possibilitat de veure la creació des de prismes diferents, on l’art es nodreix de la quotidianitat, de les històries de vida de les persones involucrades i dels contextos en els quals es desenvolupa.
Aquest sistema ens ha empès a pensar que la competència és inevitable, que hem de lluitar per espais i recursos limitats. Però, i si re-imaginem la relació entre artistes, institucions i comunitats? En lloc de competir, per què no buscar maneres de compartir, de col·laborar?
Ser nòmada de pensament, no de cos. En el fons, la qual cosa molts artistes desitgem no és moure’ns físicament de residència en residència. Més aviat, el que volem és ser nòmades de pensament, traslladar les nostres idees d’un lloc a un altre, sense la necessitat constant d’estar en trànsit físic. Volem arrelar les nostres idees en espais que ens permetin habitar i crear de manera sostenible. Volem intercanviar, sí, però des d’un lloc d’estabilitat i seguretat, no des de la precarietat del moviment constant.
Les residències (també, locals) haurien d’oferir temps més llargs, permetre la prova i l’error, sense la pressió d’haver de produir una cosa tangible immediatament. Volem sentir-nos a gust mentre treballem, no estar de pas. Volem deixar empremta, sí, però una petjada que sigui més que el rastre fugaç d’un artista nòmada obligat a moure’s per les exigències del sistema. La idea de viatge, llavors, es transforma. El viatge ja no és només un trasllat físic, sinó un desplaçament interior, una cerca constant de noves maneres de pensar, de crear, d’estar en el món. Però perquè aquest viatge interior succeeixi, necessitem espais que ens ho permetin, que ens ofereixin l’estabilitat i el temps necessari per a explorar sense presses ni pressions.
És hora de repensar les residències artístiques. No com una excusa per a perpetuar la mobilitat forçada, sinó com a espais per a la trobada profunda, per a l’intercanvi quotidià, per a la creació compartida. Volem ser nòmades, sí, però nòmades de pensament, no de cos.
Nico Jongen és director de teatre i fundador de la companyia d’arts escèniques Ça marche, amb seu a Barcelona. El seu treball se centra en l’encreuament entre teatre, performance, moviment i arts visuals, abordant les contradiccions contemporànies i la relació entre artesania i tècnica. A través d’un enfocament que involucra a intèrprets no professionals, com a nens i persones grans, desenvolupen peces i projectes que vinculen la creació escènica amb la comunitat local.
