La resistència a l’adversitat o de com els problemes (barcelonins) han estat sempre els mateixos

Cultura

Miquel Rodrigo Ubach

Fa un segle, a Barcelona hi havia pistolers i ramats d’ovelles pels carrers de Ciutat Vella, i les classes altes estaven instal·lades al voltant del passeig de Gràcia. Els protagonistes de Sonata d’una dama de Maria Àngels Viladot (Stonberg editorial, 2025), l’Eugeni Gaspar i la seva dona Maria Teresa de Berga, viuen al carrer Ausiàs March. La novel·la es desenvolupa precisament entre aquest pis i l’antic Hotel Colón de la plaça Catalunya, per carrers perfectament ambientats en l’època i definits amb tot luxe de detall, una característica pròpia de l’autora, que, amb les descripcions, genera unes imatges molt acurades que et traslladen fins al lloc explicat.

L’Eugeni i la Maria Teresa formen un matrimoni idíl·lic. Són burgesos liberals, moguts per un profund interès cultural i molt respectats pel seu entorn: sovint fan sopars a casa amb els personatges més destacats de la classe alta. Aquí ja distingim la forta personalitat crítica de la Maria Teresa, que troba ridícula «l’etiqueta […] atrapada en la hipocresia de les formes».

La centralitat de la tragèdia

L’idil·li dura poc: durant el part, la Maria Teresa pateix una eclàmpsia i entra en coma. No triga a despertar-se, però ha quedat gairebé paralítica de la meitat del cos i necessita assistència per a les tasques més bàsiques, cosa que la sumeix en un “abisme de tristesa i emmudiment”. L’Eugeni, per la seva banda, no pot suportar la idea de pensar que ho hauria pogut evitar.

L’obra transcorre entre reflexions sobre la relació amb la pròpia malaltia i l’adaptació al nou rol de la Maria Teresa, que troba en la composició musical un refugi d’un món que, com a dona que pateix una invalidesa, li és doblement advers. La introspecció i la lluita interna es converteixen en el centre de la novel·la.

Però les desgràcies no venen mai soles: amb la segona República, la inseguretat es dispara a Barcelona i l’Eugeni comença a rebre amenaces de mort. El segon gir dramàtic de la novel·la fa erigir el context històric com un personatge més. 

El context històric com a protagonista

Els fets que relata la novel·la van passar de veritat, i per això Viladot reivindica la seva recerca històrica. Sense el context ens seria molt més difícil entendre l’argument, les opinions dels personatges i els sentiments que els provoquen els dos fets traumàtics al voltant dels quals s’articula l’argument.

A més, la defensa de la igualtat entre gèneres esdevé una peça central de la construcció narrativa, fins al punt que el pare d’ella, l’Honorato, es converteix en l’antagonista de l’Eugeni, a qui culpa de la desgràcia de la seva filla per no haver-la tractat amb prou mà dura. Fins i tot en el seu refugi, la música, la Maria Teresa se sent il·legítima. Acostumada a sentir-se «com els ornaments de plata i marbre del saló del piano», la incomoda saber-se amb el poder de compondre, de crear.

Així, amb l’excusa de relatar la història tràgica d’una família burgesa de Barcelona, Maria Àngels Viladot ens proposa una immersió a una ciutat que té poc a veure amb aquella per on passegem avui. Ens n’explica la idiosincràsia per fer-nos entendre els pensaments i sentiments que travessen els protagonistes, i les injustícies a què s’enfronten. Com ens diu l’autora, el llibre “no és només una finestra a l’existència d’aquests personatges, un testimoniatge dels temps pretèrits i de les ànimes que els van habitar, sinó un tribut a les seves vides, a les seves lluites i anhels”. Durant la conversa al vaixell, Maria Isabel Sorribes, la dona de la cama de fusta, diu que les persones som relats. Sonata d’una dama és el resultat de l’escriptura d’un d’aquests relats, el d’una dona que, malgrat haver perdut la mobilitat i el marit, és capaç d’agafar paper i ploma i escriure’s a si mateixa.

L’autora: Maria Àngels Viladot

Sembla que després d’una llarga i existosa trajectòria dedicada a l’assaig i a la recerca acadèmica, la filòsofa i doctora en psicologia, veïna de Sant Gervasi, s’atreveix cada cop més amb la literatura. 

Ha publicat dos llibres de poemes: Univers paral·lel (Viena) i Fils de plata en la foscor (2026, Trípode). També les novel·les Ocell de tempesta (Columna) i Dibuixos amagats (Stonberg), i els reculls de narrativa Laberint al soterrani i altres contes (Viena), La fúria de Fandango i altres relats (Viena) i Disset esclats (Stonberg).

Ara, també de la mà de Stonberg, publica aquesta tercera novel·la, ambientada a la seva Barcelona natal, una obra amb què es manté, tanmateix, lligada als àmbits que han marcat la seva carrera: Catalunya, el català i la dona.

Sonata d’una dama va quedar finalista del prestigiós Premi de Narrativa Josep Pla.